dimarts, 29 de juliol de 2008

Serpico

El proper dijous, 7 d'agost, i dindre del Cicle de Cinema Negre-Policíac que organitzem conjuntament amb la Mussara i el Col·lectiu Cinèfil Manderlay, es projectarà la pel·lícula Serpico. Aquesta pel·lícula serà la quarta projecció d' aquest cicle de cinema a la fresca que es duu a terme els mesos de juliol, agost i setembre al Barri del Sant Crist de la nostra ciutat i concretament al carrer de Sant Joan de la Creu cantonada amb el carrer de l'Abad Escarré. La projecció serà a partir de les 22 hores i l'entrada serà lliure.


SERPICO

El cinema Negre-Policíac dels anys 70 ve també emmarcat per l’ambient de crispació existent durant la guerra freda a nivell internacional amb un gran rerefons moral que posa de manifest la por de tota una societat, en aquest cas l'americana, que poc a poc escapa del control de les autoritats i en el que la societat es troba en una situació claustrofòbica, paranoica i nihilista i que ho viu com una jugada tràgica del destí.

En general, el que es ve denominant “thriller”, amb una narrativa forta, amb situacions ben dissenyades i entrecreuades entre si, el paper fonamental de l’acció lligada a un estil adult, seriós, de contar una historia, d’esposar una visió del món rigorosa, discutible de vegades però allunyada d'edulcorants políticament correctes. De fet el cinema dels 70, destaca per una visió sòrdida, violenta, cruel i poc convencional d’un món en descomposició.

Podem constatar també com el “glamour” i el tenebrós blanc i negre del millor cinema negre, desapareixien en benefici dels colors forts i les games terroses, la violència explosiva, el zoom i el enquadrament, expressions crues d’una manera d’entendre el cinema, força turbulent, sobre tot des de la perspectiva del cinema majoritàriament asèptic i insípid que es practica avui a tot el món no deixa de resultar sorprenent i estimulant.

Pel que fa a la pel·lícula d’avui SERPiCO, de Sydney Lumet, 1973, emmarcada en el tipus de thriller que venim definint, és un acte d’acusació contra la corrupció policial i en aquest sentit cinema negre. SERPICO ve a ser el típic “detectiu” del negre clàssic, és un “diferent”, és un individualista, pren lliçons d’espanyol, llegeix llibres, va al teatre, beu te en lloc de whisky… fins i tot sembla estimar més als animals que a les persones.

SERPICO és a més un veritable representant de la comunitat Italiana als EE.UU.

La pel·lícula té un to discursiu (dos mítings obren i tanquen simètricament el film) i podrem observar també les músiques “Italianitzants” de Theodorakis, entre d’altres elements de la pel·lícula…

FITXA ARTÍSTICA

Al Pacino, Johin Randolph, Jack Kehoe, Tony Roberts, Biff McGuire, Cornelia Sharpe, Barbara Eda-Young, John Medici, Allan Rich, Ed Grover

FITXA TÈCNICA

Títol original: Serpico

Any: 1973

Durada: 130'

País: USA

Director: Sidney Lumet

Guió: Waldo Salt & Norman Wexler

Novel·la: Peter Maas

Música: Mikis Theodorakis

Fotografia: Arthur J. Ornitz

Productora: Paramount Pictures presents a Dino de Laurentiis production







dijous, 10 de juliol de 2008

Farewell, my lovely (Adiós, muñeca)

El proper dijous, 17 de juliol, i dindre del Cicle de Cinema Negre-Policíac que organitzem conjuntament amb la Mussara i el Col·lectiu Cinèfil Manderlay, es projectarà la pel·lícula "Adiós, muñeca". Aquesta pel·lícula serà la segona projecció d' aquest cicle de cinema a la fresca que es duu a terme els mesos de juliol, agost i setembre al Barri del Sant Crist de la nostra ciutat i concretament al carrer de Sant Joan de la Creu cantonada amb el carrer de l'Abad Escarré. La projecció serà a partir de les 22 hores i l'entrada serà lliure.


Farewell, my lovely (Adiós Muñeca)

La dècada 1960-1970, està considerada pels especialistes en Cinema Negra i Policíac, una etapa de transició entre els 1940-1950 (Cinema Negre Clàssic) i els anys 1970 i posteriors. No obstant en els tres períodes apareixen, entre d’altre qüestions, tot un seguit d’elements que configuren aspectes comuns a considerar.

Així, els subgèneres sempre hi són presents: El Gangsterisme, els temes de presons, el Documentalisme (aspecte aquest en retrocés), la “moda retro”, el tema dels Vigilants (apareix en els anys 70), la Blaxploitation, en els anys 1990...

D’altra banda, el substrat social, diferent en cada cas; però que genera inquietud, pors, violència, desencant, nihilisme i sovint propostes feixistes en els creadors en aquest cas en el cinema, afecten per igual al conjunt de la societat; hi és present sempre.

Si en els anys 40, el crac de Wall Street, la Gran Depressió i en plena Guerra Mundial, ho marca tot a la vida de les persones, també succeeix en els anys 1970 i posteriors. L’assassinat dels germans Kennedy, de Martyn Luther King, de Malcom X i d’altres, també generen frustració i pors socials d’un món en descomposició de la pròpia societat. D’altra banda a Europa s’acabava l’impuls del Maig del 68.

La pel·lícula que fem avui, que forma part de la denominada”moda retro”, va servir, com serveix avui (més de tres dècades després), com un exercici de recreació plàstica, no molt diferent, encara que l’ancoratge en els films del Clàssic Negre, es prou dificultós. Així als responsables de la pel·lícula els hi va estar molt difícil donar al film la prosa de Chandler (imaginativa, cínica i fins i tot poètica). El fil producte del desencant que viu el gènere en els anys 70, en que quantitat d’obres intentaran reconstruir els escenaris dels 40, intentant injectar una entitat pròpia d’una realitat construïda amb retalls del passat, impregnant una forçada corrent nostàlgica amb un evident aparadorisme en reproduir aquells anys 40.

En “Adios Muñeca” Philip Marlowe,un dur i honest detectiu privat que fa el seu treball en l’entorn més brutal i sòrdid de la idíl·lica Califòrnia, rep un nou cas: ha de trobar a la noia d’un “maton”acabat de sortir de la presó. Encara que creu que l’encàrrec és de poca volada, les coses es compliquen quan la jove decideix casar-se amb un ancià carregat de milions. Morts violentes i policies corruptes dels Àngels es trovaran en el seu camí…


FITXA TÈCNICA

Títol original:
Farewell my lovely

País:
USA

Any:
1975

Durada:
97 minuts

Director:
Dick Richards

Guió:
David Zelag Goodman

Novel·la:
Raymond Chandler

Música:
David Shire

Fotografia:
John A. Alonzo

Repartiment:
Robert Mitchum, Charlotte Rampling, Silvia Miles, John Ireland, Harry Dean Stanton, Jack O'Halloran, Anthony Zerbe, Sylvester Stallone, Joe Spinell, John O'Leary, Walter McGuinn

Productora:
ITC

Gènere:
intriga-policíac

dimecres, 9 de juliol de 2008

Imprescindible! val la pena llegir aquest article

CON NUESTROS VOTOS IMBÉCILES
La Zona Fantasma por Javier Marías
Aparegut a El Pais Semanal
Diumenge 6 de juliol

Uno de los mayores peligros de nuestro tiempo es el contagio, al que estamos expuestos más que nunca -en seguida sabemos lo que ocurre en cualquier parte del mundo y podemos copiarlo-, y en unas sociedades en las que, además, nadie tiene el menor reparo en incurrir en el mimetismo. Y a nadie, desde luego, le compensa ser original e imaginativo, porque resulta muy costoso ir a contracorriente. Es el nuestro un tiempo pesado y totalitario y abrumador, al que cada vez se hace más difícil oponer resistencia. Y así, las llamadas "tendencias" se convierten a menudo en tiranías.

Una muestra reciente de esta rendición permanente ha sido la aprobación por aplastante mayoría, en el Parlamento Europeo, de la "directiva de retorno" para los inmigrantes ilegales. Es ésta una directiva repugnante, llena de cinismo y falta de escrúpulos, que a muchos europeos -pero ay, no a los bastantes- nos ha hecho sentir vergüenza de pertenecer a este continente. Como si se tratara de una parodia de Chaplin o Lubitsch, el ponente y promotor de dicha directiva ha sido un eurodiputado alemán del Partido Popular Europeo, Manfred Weber, que apareció en televisión muy ufano de su vileza y vestido de tirolés, cuando a nadie se le oculta qué clase de gente se viste así, en su país y en Austria. A este individuo grotesco le han dado la razón y sus votos no sólo sus sorreligionarios franceses (a las órdenes de Sakozy), italianos (a las de Berlusconi, Bossi y Fini, notorios y indisimulados racistas) polacos (a las de los nacional-católicos gemelos Sarkozy), españoles (a las de Rajoy y sus flamantes "moderados") y demás, sino también un buen puñado de eurodiputados socialistas, incluidos deiciséis de los diecinueve que España tiene en la Cámara (a las órdenes de Zapatero). Yo no sé con qué cara se atreverán el Gobierno y el PSOE, a partir de ahora, a proclamarse justos y democráticos y humanitarios, puesto que con sus votos propugnan que se "retenga" durante un año y medio -año y medio- a un inmigrante ilegal cuyo único delito haya sido entrar clandestinamente en un país europeo huyendo del hambre, la guerra y la desesperación. Y así mismo propugna que los menores puedan ser enviados sin garantías a cualquier país, aunque no sea el suyo de origen. Todos sabemos lo que espera a esos críos: en algún punto del trayecto, una red de traficantes que, con el visto bueno de los europeos, se los llevarán a donde les parezca para utilizarlos como les plazca: esclavos, objetos sexuales, combatientes, donantes involuntarios de órganos. Y esto se producirá mientras los gobernantes europeos, con la mayor hipocresía, dicen preocuparse cada vez más por los riesgos que acechan a nuestros menores.

Durante años se ha hecho la vista gorda con los inmigrantes ilegales. Se los ha explotado como mano de obra barata, casi gratuita, y se ha callado convenientemente que eran necesarios para nuestras economías y para que cubieran los puestos de trabajo que los europeos -ya muy señoritos- se niegan a cubrir. Queremos que alguien recoja la basura y barra las calles, cuide de nuestros abuelos enfermos y de nuestros niños malcriados y consentidos, ponga los ladrillos de las cien mil construcciones vandálicas que han propiciado la corrupción de los alcaldes y la codicia de los promotores inmobiliarios, se ocupe de las faenas más duras del campo y pimpie nuestras alcantarillas. Nosotros no estamos dispuestos a ensuciarnos las manos ni a deslomarnos. Que vengan esos negros, sudacas y moros a servirnos, esos rumanos que no tienen donde caerse muertos y que se presentarán a cualquier cosa, más les vale. Les daremos cuatro cuartos y asunto liquidado. Ahora, sin embargo, nos hemos hecho muy mirados con los cuatro cuartos, porque hay "crisis". Hemos visto que algunos de esos inmigrantes delinquen -como si no delinquieran algunos españoles, italianos, alemanes o franceses de pura cepa- u, contagiados por Berlusconi y sus compinches -los cuales nunca han delinquido, por cierto, no se entiende por qué tienen tantas causas abiertas que los incriminan-, empezamos a pensar que todos esos inmigrantes son unos criminales. Y, como lo pensamos, aprobamos una directiva que los convierte en tales por el mero hecho de existir y haber osado pisar suelo europeo. Se los detendrá hasta año y medio, y sin asistencia judicial, comosi fueran presos de Guantánamo contra el que los europeos aún nos atrevemos a clamar. Mientras tanto, ese propio Parlamento, quizá en previsión de la próxima escasez de mano de obra foránea y barata, permite también que nuestra jornada laboral alcance las sesenta e incluso las sesenta y cinco horas semanales. Algo nunca visto ni tolerado desde 1917. Y añaden hipócritamente: "según el libre acuerdo entre contratadores y contratados". ¿Libre acuerdo? Todos sabemos también lo que ocurrirá. El empleador le dirá al empleado: "Usted trabajará sesenta horas. Si no le gusta, es libre de no acpetar, pero yo no voy a cambiar mis condiciones". ¿Y qué creen que contestará el empleado, en una Europa en la que el empleo es precario y en la que se lleva decenios convenciendo a la gente de que se hipoteque de por vida para comprar um piso de mierda que habrán construido esos negros y sudacas a los que toca detener y expulsar? No me extrañaría que de aquí a poco los europeos tengan que envainarse su señoritismo y que volvamos a verlos barriendo calles, sólo que durante diez horas al día, seis días a la semana. Esta és la repugnante Europa que construimos, con nuestros votos imbéciles.



dimarts, 1 de juliol de 2008

Harper, investigador privat


El proper dijous, 3 de juliol, i dindre del Cicle de Cinema Negre-Policíac que organitzem conjuntament amb la Mussara i el Col·lectiu Cinèfil Manderlay, es projectarà la pel·lícula "Harper, investigador privat". Amb aquesta pel·lícula s'inaugurarà aquest cicle de cinema a la fresca que es durà a terme els mesos de juliol, agost i setembre al Barri del Sant Crist de la nostra ciutat i concretament al carrer de Sant Joan de la Creu cantonada amb el carrer de l'Abad Escarré. La projecció serà a partir de les 22 hores i l'entrada serà lliure.

HARPER, INVESTIGADOR PRIVAT

Amb totes les limitacions d’espai, podem considerar que el cinema Negre Clàssic és el produït als EE.UU entre els anys 1940 i 1950, i el Thriller actual, a partir dels anys 1970, mentre que la dècada 1960, és el temps entremig en que, segons alguns autors, el Negre evoluciona i es converteix en el Thriller o Policíac. Tot això és, evidentment molt matisable. Nosaltres pensem, que en el Thriller actual coexisteixen algunes pel·lícules que són veritables de Gènere Negra.

La pel·lícula que presenten avui, 1965, en el seu temps va estar considerada de “ moda retro”. En definitiva, aquest Harper és ja el segon remake de la mateixa novel·la escrita per Ros McDonald, un dels pares de la Novel·la Negra Clàsica que en general serveix de base al Cinema Negre Clàssic. El Lew Archer creat pel Ros McDonald, queda convertit en aquesta pel·lícula en Lew Harper. El detectiu, un dels detectius emblemàtics de la Negra com també ho van ser el Sam Spade del Dashiell Hammett o bé el Philip Marlowe del Raymond Chandler.

Harper és contractat per algú que pertany a l’alta burgesia i ha d'anar a una luxosa residència familiar, on podrem observar els brutals contrastos entre aquesta i el “xangarro” on viu el detectiu, així com la sordidesa de l’edifici on té el despatx .La pel·lícula planteja altre consideració important, una existència, la del detectiu, d’honradesa, amb una altre de corrupció, com és la de la família Sampson.

Al llarg de la pel·lícula, aniran apareixent tot un seguit de personatges que l’envolten; traficants de ma d’obra de l’emigració mexicana, un gigoló, la ex-actriu alcoholitzada, el sheriff més aviat “curtet” i la cantant drogoadicta. De fet una pel·lícula de transició, en l’estil i la tècnica. El rostre adoptat per aquesta reaparició, en color, una pantalla ampla i una càmera més mòbil del que era habitual en el clàssic Cinema Negre, en el camí ja del Thriller, amb les seves senyes d’identitat. Primers plans de caps tallats, plans aeris, vehicles desplaçats per una carretera, tan en seqüències nocturnes de persecució com en diürnes…

Fitxa Tènica:


Títol original:

Any:

Durada:

País:

Director:

Guió:

Novel·la:

Música:

Fotografia:

Repartiment:




Harper

1965

121 minuts

USA

Jack Smight

William Goldman

Ross MacDonald

Johnny Mandel

Conrad Hall

Paul Newman, Lauren Bacall, Julie Harris, Shelley Winters, Robert Wagner, Janet Leight, Arthur Hill, Pamela Tiffin, Robert Webber